Jueves, 24 de marzo de 2017
Diario Superviviente
Antes del virus
El fin del mundo puede venir como un ladrón, que no te lo esperas y cuanto menos
lo creas más te coge desprevenido. Hus contare mi historia
después del virus.
Para el año 2014. Historia de una superviviente.
Como cada día me levanto y enciendo la televisión. Allí dicen que no salgamos de
las casas porque hay una especie de virus y es muy contagiosa.
Yo pensando que era como la gripe salí hacia el instituto. Todo era muy
extraño, habia gente que iba muy despacio caminando y haciendo un
ruido un poco extraño. Voy avanzar el paso y el instituto estaba cerrado.
Volví a casa como los demás alumnos, mi madre estaba haciendo las
maletas con mi hermana y mi abuela yo recuerdo que les
preguntar porqué, ellas me dijeron que nos teníamos que ir ahora o nunca.
Cogí una mochila y puse su mismo basic, ropa, primeros auxilios,
zapatos, comida ... Fuimos corriendo al coche y lo único que me dijeron
fue "No dejes que este tipo de personas te toquen o te muerdan.
Yo no entendía el porque pero unos minutos después ya lo supe a que
personas se referían. Eran unas personas feas con sangre los ojos
blancos que solo buscaban carne fresca.
Rápidamente cogí un
cuchillo de mi mochila porque sabía que aquello ya no eran personas
sino zombies que por muy increíble que fueran lo eran y los tenía que
matar por sobrevivir.
Por el camino fuimos matando a zombies hasta que llegamos a un almacén lleno de coches, cerveza, motos, comida, supervivientes y lo más importante armas. Decidimos pasar la noche, cada hora hacía guardia cada
ún.
Hasta que llegó las 6:00 y todos nos despertamos y prepararse para
salir, abrimos la puerta ... Y imaginaros ... Zombies ..
Tomamos las
armas, hicimos correr, a los que les costaba más, los protegimos para que
subieran al coche.
Muchos sufrieron un ataque de nervios y fueron mordidos, otros huyeron
y otros subimos a los coches y nos fuimos montaña arriba hasta que
llegamos a una prisión y formamos un campamento.
Aquel día perdimos a mucha gente, tanta que no acabaría ni hoy si digo los nombres, yo me acuerdo que estaba buscando a mi familia muy asustada, nadie
quería decir que pasaba hasta que Roger, el fuerte del grupo, me dijo que tanto mi madre y mi abuela no las vieron salir del almacén y
que mi hermana estaba en la tienda durmiendo. Recuerdo que aquella noche cogí a mi hermana y unas armas y fui a buscarlas
porque a lo mejor estaban vivas, escondidas y necesitarían ayuda con
la abuela para salir sanas y salvas.
Llegué al almacén parecía todo sin un alma, abrí la
puerta con Selene en los brazos, no me lo podía creer, no había nadie y los que habían estaban muertos.
Abrí una puerta de un coche y alla
estaba mi madre con niños y niñas del grupo que había podido salvar,
fue uno de los momentos más felices de mi vida, entonces me
di cuenta que mi abuela no había podido salvarse.
Aquellos
momentos me hicieron madurar y volverme más fuerte. Los traje
aquí, en el campamento, sanas pero con heridas ya que tuvimos que
correr porque unos zombies nos perseguían y yo y mi madre con todas
las niñas no podíamos defendernos. Suerte que hemos llegado sanas y aqui
estaremos seguras.
Homenaje: A los muertos del día 27 de marzo de 2014
dimarts, 22 d’abril del 2014
El Virus
Dijous, 24 març de 2017
Diari Supervinenti
Abans del virus
El fi del món pot vindre com un lladre, que no t’el esperes i com menys
ho creguis més t’agafa desprevingut. Hus contare la meva historia
després del virus.
Diari Supervinenti
Abans del virus
El fi del món pot vindre com un lladre, que no t’el esperes i com menys
ho creguis més t’agafa desprevingut. Hus contare la meva historia
després del virus.
L’any 2014. Historia d’una supervivent.
Com cada día m’aixeco i encenc la televisió. Allí diuen que no sortim de les cases perque hi ha una espécie de virus i es molt contagiosa.
Jo pensant que era com la grip vaig sortir cap a l’institut. Tot era molt extrany, hi habia gent que anava molt poc a poc caminant i fent un soroll una mica extrany. Vaig avançar el pas i l’institut estava tancat.
Vaig tornar a casa com els altres alumnes, la meva mare estava fent les maletes amb la meva germana i la meva àvia jo recordo que els vaig preguntar perqué, elles em van dir que ens teníem que anar ara o mai.
Vaig agafar una motxilla i vaig posar-ne lo basic, roba, primers auxilis, sabates, menjar… Vam anar corrents al cotxe i l’unic que em van dir va ser ”No deixis que aquesta mena de persones et toquin o et mosseguin.
Jo no entenia el perque pero uns minuts desprès ja ho vaig saber a que persones es referien. Eren unes persones lletges amb sang els ulls blancs que solament buscaven carn fresca.
Com cada día m’aixeco i encenc la televisió. Allí diuen que no sortim de les cases perque hi ha una espécie de virus i es molt contagiosa.
Jo pensant que era com la grip vaig sortir cap a l’institut. Tot era molt extrany, hi habia gent que anava molt poc a poc caminant i fent un soroll una mica extrany. Vaig avançar el pas i l’institut estava tancat.
Vaig tornar a casa com els altres alumnes, la meva mare estava fent les maletes amb la meva germana i la meva àvia jo recordo que els vaig preguntar perqué, elles em van dir que ens teníem que anar ara o mai.
Vaig agafar una motxilla i vaig posar-ne lo basic, roba, primers auxilis, sabates, menjar… Vam anar corrents al cotxe i l’unic que em van dir va ser ”No deixis que aquesta mena de persones et toquin o et mosseguin.
Jo no entenia el perque pero uns minuts desprès ja ho vaig saber a que persones es referien. Eren unes persones lletges amb sang els ulls blancs que solament buscaven carn fresca.
Rapidament vaig agafar un ganivet de la meva motxilla perque sabia que alló ja no eran persones sinó zombies que per molt increible que fossin ho eran i els tenia que matar per sobrevivir.
Pel cami vam anar matant a zombies fins que vam arrivar a un magatzem ple de cotxes, cervesa, motos, menjar, supervivents i lo més important armes.
Pel cami vam anar matant a zombies fins que vam arrivar a un magatzem ple de cotxes, cervesa, motos, menjar, supervivents i lo més important armes.
Vam decidir pasar la nit , cada hora feia guardia cada ún. Fins que va arribar les 6:00 i tots ens vam despertar i preparar per sortir, vam obrir la porta… I imagineuvos… Zombies.. Vam agafar les
armes, vam correr, als que els costava més els vam protegir per a que
pugessin al cotxe.
Molts van agafar un atac de nervis i van ser mosegats, altres van fugir i altres vam pujar als cotxes y ens vam anar muntanya amunt fins que vam arribar a una prissió i vam formar un campament.
armes, vam correr, als que els costava més els vam protegir per a que
pugessin al cotxe.
Molts van agafar un atac de nervis i van ser mosegats, altres van fugir i altres vam pujar als cotxes y ens vam anar muntanya amunt fins que vam arribar a una prissió i vam formar un campament.
Aquell día vam perdre molta gent, tanta que no acabaría ni avui si dic els noms, jo m’enrecordo que estava buscant a la meva familia molt asustada, ningú em volia dir que pasava fins que a Roger, el fort del grup, em va dir que tant la meva mare i la meva avia no les van veure sortir del magatzem i que la meva germana estava en la tenda dormint. Recordo que aquella nit vaig agafar a la meva germana i unes armes i vaig anar a buscar-les perque a lo millor estaven vives, amagades i necessitarien ajuda amb l’avia per sortir sanes i salves.
Vaig arribar al magatzem semblava tot sense un alma, vaig obrir la porta amb Selene als braços, no m’ho podia creure no hi habia ningú i els que havien estaven morts.
Vaig arribar al magatzem semblava tot sense un alma, vaig obrir la porta amb Selene als braços, no m’ho podia creure no hi habia ningú i els que havien estaven morts.
Vaig obrir una porta d’un cotxe i alla estava la meva mare amb nens i nenes del grup que habia pogut salvar, va ser un dels moments més feliços de la meva vida, llavors em vaig donar compte que la meva avia no habia pogut salvar-se. Aquells
moments em van fer madurar i tornar-me més forta.
moments em van fer madurar i tornar-me més forta.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)

